|
FRAGMENT:
 «Hi va haver un temps, certament llunyà, on uns quants joves, potser milers, van escopir a la cara dels seus progenitors i van dir que n’estaven fins als collons. Embolicats amb l’estelada, fons groc i estel vermell, van prendre els carrers per reivindicar la independència i el socialisme. Potser no fou més que un fulgor, una alenada escadussera, però per uns breus instants, un cert moment de la història, aquell impuls sorgit de quatre il·luminats, va semblar l’esclat d’una generació que volia trencar amb les cuirasses de la transició, amb l’ordre establert i amb tot allò que representava Espanya: embolcall de modernitat regit pels conversos, fills i gestors del neofranquisme. Res s’havia trencat, res havia canviat, així pensaven ells, i el Cambio no era més que la mascarada d’un sainet que es repetia eternament. Catalunya, els Països Catalans, allò que hauria pogut ser i potser ja no serà, la utopia d’una nació lliure sense contrapesos ni rebaixes, la sensació que nosaltres, aquella generació, no devíem res als polítics que van segellar la fatídica reforma, això érem nosaltres, els qui no acceptàvem els silencis ni les inevitables submissions de la realpolitik i ens importava una merda que Pujol o Maragall, la Catalunya dual, ens volguessin encaixar en un projecte d’Estat una mica menys criminal. Simplement, se’ns en fotia. Fou, a mitjan anys vuitanta, el despertar d’una consciència somàtica, prepolítica, se’n diu ara, i venia marcada per l’aurèola d’un nom: Terra Lliure.»
Enviar un e-mail
|
|
|
|
BIBLIOGRAFIA:
PERFIL:
Oriol Malló (Barcelona, 1967) Premi Nacional de Periodisme 1992, ha destacat en el camp de l’assaig, sempre en referència a temes d’història contemporània i actual de Catalunya. Seguint el fil del maquis anarquista, a La revolta dels quixots se submergeix en el relat cru, sense mitificacions, de la nostra pròpia guerra civil entre catòlics i republicans, s’endinsa en la biografia d’un homenot com Josep Tarradellas, la biografia essencial del catalanisme, ara més útil que mai, i descriu les amargues vicissituds d’un joglar en temps de transició en El cas Boadella. Gràcies a Madrid condifential. Les aventures del diputat K, sobre Joan Puigcercós i la seva aventura a la capital del regne, aconsegueix tot un èxit de públic. Entre les seves obres destaca Seréis como dioses, un retrat més clar que obscur del jutge per excel·lència, Lluís Pasqual Estevill. El seu darrer llibre, De les armes a les urnes, un estudi sobre Terra Lliure, on va militar fa anys, ha estat publicat també a L’esfera dels llibres. Oriol Malló, amb un peculiar toc d’independència crítica ideal per a tancar-se totes les portes, ajunta les peces del calidoscopi nacional, una darrere l’altra, per veure si ell mateix, algun dia, serà capaç d’entendre les travades relacions entre les clavegueres i els palaus, entre els derrotats i els victoriosos, entre les víctimes i els botxins, i fins i tot entre els irreductibles i els pragmàtics. Els jocs retòrics, els jocs de rol i tots els papers de l’auca que s’han produït en aquest país li obren la gana, sempre disposat a buscar les arrels dels conflictes i les tensions, amb la perversa intenció d’obrir ferides en lloc de tancar-les, ja que es un perillós fanàtic convençut que aquest oasi es funda sobre un crim perpetrat per regionalistes i espanyolistes i beneït per Montserrat. Un home, doncs, contradictori i dispers, disposat, això sí, a vendre’s l’ànima al diable sempre que aquest li ofereixi un bon tema per a un llibre.
|
