«En aquests partits polítics, relativament inorgànics, tant a la dreta com a l’esquerra, hi ha homes que valen molt i actuen intensament. Molts d’ells no són ni catalanistes, però simpatitzen o almenys admeten els nostres ideals, encara que a alguns els tornin a la boca, perquè no tots els poden pair. Però vaja, s’hi van acostumant, fan com els polítics que encara es remouen per les planes ermes de la política espanyola, que tots reconeixen el que ells encara en diuen el problema català. L’Alba, que era l’únic que en Cambó no havia pogut reduir i que en certa ocasió va arribar a desfer el ministeri de concentració que en Cambó havia format, ara ja ha vingut a Catalunya a declarar-se convençut, quan el dia de Sant Jordi va parlar des del balcó de la Casa de la Ciutat de Barcelona. Molts d’aquests polítics catalans em distingeixen amb llur amistat, i he tingut manta ocasió de conèixer-los i d’estudiar-los d’a prop. Entre aquests hi ha sobretot els que jo en dic els pescadors del catalanisme, perquè pesquen en sectors polítics diferents per portar adeptes o simpatitzants a la nostra causa. Molts són pescadors de canya, perquè els van pescant d’un a un i a còpia de matar-hi moltes hores. Hi ha pescadors per als carlistes, per als dinàstics alfonsistes, per als centralistes, que ja és tot el que es pot dir, per als federals, enca¬ra que siguin de tota la vida, per als anarquistes, per als sindicalistes, socialistes, etc., etc., etc. Agafen la canya, posen els ideals corresponents per esquer, tiren l’ham i esperen que piquin.»