«Companys era el president de la Generalitat i va morir dignament, d’acord. També Rahola i molts altres, de tots dos bàndols, van morir dignament tenint molt menys a guanyar, si se’m permet l’atreviment. I no oblido l’horror d’afrontar un piquet d’afusellament. Però recordem que, esvaïda l’esperança de viure, Companys hi guanyava molt aguantant el tipus i, en canvi, perdent-lo acabava de tirar per la borda la carrera política per la qual ho havia sacrificat tot -hi insisteixo: tot- a la vida. Tenia un consol que altres no tenien i, en el testament, ell mateix ho esmenta amb la seva habitual prosopopeia i costum de solucionar-ho tot amb paraules boniques. Trobo, doncs que la mort de Companys no és suficient per santificar-lo, sobretot si això ha d’impedir analitzar a fons la seva vida i actuació política, que resultaria més exemplar i alliçonadora pels qui encara estimen el país, vista sense les enlluernadores garlandes de la glòria.»
Enric Vila
Retalls de premsa
Contra el mite de Companys 
El fantasma de Companys 
Companys aparece como mujeriego, depresivo e inculto en un nuevo libro | Més enllà del martirologi
Desconstruir Companys | 'Pajaritu' | La memòria rebregada | Companys i nosaltres | El meu amic Enric Vila | Un pobre home | Elogi de la passió 
Flores en la Arrabassada | El mártir y la verdad 
"Catalunya és un país de covards" 
L' "ocellet" desplomat | La vertitat té màrtirs 
Un periodista de l'Avui insulta la memòria del president Companys 
«Ser fusilado supuso a Companys su dignificación para la posteridad» 
Desmontando a Lluís Companys 
Pobre niño rico (Segre)
Desmitificando a Companys (Guía del Ocio)
La veritat no necessita màrtirs (Terrasa Societat)
