Alguns van pensar que Alberto Puig Palau, “tío Alberto”; va actuar sempre com un esbojarrat, un tronera dilapidador, un capritxós de talonari fàcil. Altres creuen que va encarnar l’últim gran senyor d’una antiga classe dirigent, una burgesia industrial amb designis intel·ligents.

Per la gauche divine es va convertir en el conegut “tío Alberto” gràcies a la cançó del seu jove amic Joan Manuel Serrat, quan la veritat era que el nom apel·lava a dècades enrere i se li havia imposat per l’afecte d’un altre grup molt diferent, el seus protegits gitanos.

La cançó de Serrat va focalitzar l’atenció sobre el personatge que ja havia cobert la totalitat de la seva trajectòria i va servir per recordar l’interès d’una vida més desconeguda fins avui que l’identitat del protagonista. Ningú a aconseguit submergir-se fins les arrels més íntimes d’Alberto Puig Palau, però almenys hem pogut descriure cadascuna de les sorprenents branques a les que aquestes arrels van donar vida. Una vida per la que van desfilar escriptors com Josep Pla o Jean Cocteau, cineastes, actrius, toreros, “bailaoras” de flamenc, intel·lectuals...

Retalls de premsa

Las leyendas urbanas de Tío Alberto

Tío Alberto, editor | Guapo, gitano y sentimental