Element d’unió entre la terra i el cel, Montuïc identifica el perfil de Barcelona a través d’una majestuositat que aboca tant a la protecció com a l’amenaça.

Des de l’any 1641, el castell de Montjuïc va ser defensor de la ciutat davant l’atac de les tropes espanyoles i fins a les execucions de 1936-1939, les que vingueren després amb la victoria franquista i les detencions polítiques amb motiu de la vaga de tramvies de 1951. Així, doncs, la seva peripècia ha estat llarga, complexa i contradictòria. Ha estat un espai cobejat per la importància militar en els conflictes dels segles XVII i XVIII, però després del bombardeigs de mitjan segle XIX seguí la seva habilitació com a presó política i continuà projectant una memòria de mort, tortura i injustícia contra idearis de transformació de la societat i de la ciutat, sobretot des de 1896 amb el procés contra els anarquistes. Montjuïc recollia així l’imaginari de l’Espanya negra identificada amb la Inquisició: era el castell maleït.

El cop d’estat de 1936 no alterà aquesta condició. Obsolet en termes militars i ocupat en nom del poble, esdevingué presó política en temps de guerra, sobretot d’insurrectes i quintacolumnistes, i espai d’execucions de les penes de mort. Des del 26 de gener de 1939, amb l’ocupació franquista de la ciutat, esdevingué lloc de memòria de Los Caídos que purificava l’anti-Espanya perseguida pels vencedors de la guerra, i passà a formar part dels espais de repressió. Els afusellaments, pocs, selectius, assoliren en alguns casos un gran contingut simbòlic, com s’esdevingué amb el del president de la Generalitat Lluís Companys i amb el del general Escobar. La vaga de tramvies de 1951 hi aportà els darrers presos polítics.

Montjuïc és un espai de significació contraposada, d’imatges diverses i de memòries oposades, utilitzades en el discurs polític a l’hora de tractar dels usos de la muntanya que coronava.